Concert a l’església de Sant Pere Apòstol de Torredembarra

Si hom considera que Itàlia fou, entre altres períodes històrics —especialment entre els segles XV i XVII—, el principal pol d’atracció de la música europea, ho fou en part gràcies al paper decisiu de destacats membres de l’aristocràcia, que donaren suport al desenvolupament d’aquest art mitjançant el mecenatge.

L’obra que obre el concert, Il Ballo del Granduca, tot i haver estat composta per Jan Pieterszoon Sweelinck, organista de l’Oude Kerk d’Amsterdam i considerat el pare de la tradició organística germànica, ens remet al casament de Ferdinando I de’ Medici, Gran Duc de la Toscana. En aquella ocasió, al teatre dels Uffizzi, tingué lloc un gran espectacle musical on hi col·laboraren els grans compositors del moment. En el cor final, un gran ball, compost per Emilio de ‘Cavalieri, en sorgí aquest motiu que, anys després, Sweelinck faria seu.

Un descendent d’aquest duc de Toscana, Ferdinando Maria de’ Medici, fou un destacat protector i impulsor de la música. Mantingué contactes amb compositors com Georg Friederich Händel o els Scarlatti i mostrà un interès especial per l’art de la construcció d’instruments de tecla, donant suport a una figura clau en la història de la música: Bartolomeo Cristofori, considerat l’inventor del piano, a més de deixar algunes composicions.

Durant els segles XVI i XVII, circulaven per Europa diversos tòpics musicals, és a dir, idees, melodies o harmonies que els compositors adaptaven i feien seves, transformant-les en composicions originals. Aquests tòpics podien tenir una naturalesa estrictament musical —com danses basades en motius concrets— o fer referència al món mitològic, amb figures com les nimfes, entre elles Dàfnè. Sovint, aquests elements eren tractats en forma de cicles de variacions, dos dels quals podrem escoltar aquest vespre.

Malgrat que el seu nom pugui suggerir una ascendència italiana, Joseph-Hector Fiocco fou, en realitat, un compositor actiu als Països Baixos —immigrant de segona generació— i la seva música estableix un diàleg entre les tradicions franceses i italianes. Algunes de les seves obres per a clavicèmbal, publicades el 1730, evoquen l’estil de François Couperin, mentre que d’altres, com el Vivace que escoltarem avui, s’inscriuen plenament dins la tradició italiana que desenvolupà l’anomenat “estil galant”.

Aquesta fascinació per Itàlia continuà viva a l’Europa del segle XVIII. De, fet, la cort on exercia Johann Sebastian Bach el seu ofici i ell mateix no foren pas una excepció. Durant el seu període a Weimar, Bach realitzà nombroses transcripcions per a tecla —ja fos per a clavicèmbal o per a orgue— de concerts instrumentals provinents d’Itàlia. Entre aquestes, hi trobem adaptacions de cicles concertístics d’Antonio Vivaldi o Benedetto Marcello. El concert d’aquest vespre forma part del cicle titulat per Vivaldi amb el suggerent nom de Stravaganza, publicat a Amsterdam l’any 1716. El mateix compositor els posà sota la protecció del noble venecià Vettor Delfino, confessant que «és costum de qualsevol que s’atreveix a fer aparèixer en públic alguna obra del seu propi enginy, recomanar-la a l’autoritat d’un gran nom que la defensi de la xerrameca dels malintencionats i de la severitat massa afectada dels crítics.»

Malgrat haver passat a la posteritat com el gran compositor del bel canto —un altre focus de fascinació per Itàlia— juntament amb Gioachino Rossini i Gaetano Donizetti, Vincenzo Bellini es formà inicialment al costat del seu avi, conegut per la seva contribució a la música religiosa. La seva sonata per a orgue, que s’inicia amb una petita obertura lenta, ens transporta al món d’aquest gènere operístic amb una melodia que, en acabar, el públic podria perfectament xiular sortint de l’església.