Concert a l’església de Sant Miquel Arcàngel de Torroja del Priorat

Poc s’imaginaven els exèrcits francesos, milanesos i suïssos que la batalla disputada a Marignan l’any 1515 esdevindria un dels topoi més recurrents dins de la música per a orgue, especialment a la península Ibèrica. Inspirant-se en aquesta batalla, el compositor Clément Janequin escrigué una chanson on música i text reproduïen elements típics d’un conflicte armat a camp obert: tocs d’avís, trompetes, persecucions… D’aquesta peça musical en sorgí tota una corrua de composicions vocals i instrumentals que, inspirant-se en l’obra de Janequin, reproduïen l’ambient bèl·lic. L’orgue —i especialment els instruments castellans i portuguesos que adoptaren la llengüeteria horitzontal— esdevingué l’instrument ideal per reproduir aquest món sonor de manera expressiva i descriptiva, inspirant-se en la chanson de Janequin. Aquest vespre, l’organista catalana Carme Godall ens ofereix una «Batalla» d’origen portuguès.

Malauradament, no es tenen dades biogràfiques de Bernardo Storace. Solament la portada de la seva única col·lecció impresa el 1664 ens informa de la seva activitat a Messina. Aquest recull de 23 obres seves, compilat a Venècia, mostra la seva capacitat compositiva i, sobretot, la seva habilitat a l’hora de compondre cicles de variacions. De fet, l’obra que sentirem aquest vespre n’és un exemple, amb les seves cinc variacions sobre una ària inicial que porta per títol «Spagnoletta». De què es tracta exactament? D’origen desconegut i amb moltes variants rítmiques i melòdiques, molts compositors li dedicaren atenció a partir de mitjan segle XVI.

A vegades, l’atzar marca inexorablement el devenir biogràfic dels compositors. Així, el talent musical d’un jove Domenico Cimarosa, poc després d’haver arribat a la bulliciosa ciutat de Nàpols amb la seva família i d’exercir com a aprenent de forner i escolà, fou descobert per un franciscà que li permeté accedir als estudis del conservatori. Cimarosa, més enllà de la veracitat d’aquesta història, fou conegut a tot Europa per la seva extensíssima producció operística, que captivà el públic de tot el vell continent. La seva producció de música instrumental és més aviat minsa, tot i que inclou vàries desenes de sonates per a instruments de tecla que presenten un estil que, malgrat representar una evolució del llenguatge d’Scarlatti, incorporen girs propis del gènere on va brillar indiscutiblement: l’òpera.

Nascut a Tàrrega, on inicià la seva formació musical, Ramon Carnicer la continuà a la Seu d’Urgell i a Barcelona, estudiant, entre d’altres, amb l’organista de la seu barcelonina, Carles Baguer. Entre 1808 i 1814 restà a Menorca i, a partir de 1816, el trobem de nou a Barcelona, exercint el mestratge musical i la producció operística, esdevenint impresario i component òperes, traslladant finalment la seva activitat a Madrid. La sonata que sentirem aquest vespre fou escrita durant el període d’activitat a Menorca.

De tots els càrrecs que exercí Jean-Jacques Beauvarlet-Charpentier, destaca, sens dubte, el fet d’haver compartit l’organistia de Notre-Dame de París a partir de 1783 amb Claude-Bénigne Balbastre, Armand-Louis Couperin i Nicolas Séjan, els organistes més rellevants del moment. Fou en aquest període que aparegueren els dotze volums del seu Journal d’orgue (1784–1785), les obres del qual s’emmarquen plenament en la tradició francesa, tot i que evolucionen cap a formes més estilitzades. Així, hi trobem un ús escadusser del pedal i una simplificació del contrapunt, sovint amb acompanyaments senzills i una escriptura que obté la seva originalitat principalment a partir de les registracions indicades.

Datada al voltant de 1787, durant el període en què José Lidón obtingué la plaça de primer organista a la Capella Reial sota el regnat de Carles IV i després d’exercir com a maestro de estilo italiano del Real Colegio de Niños Cantores, la sonata aparegué en un recull datat aquell mateix any. Molt respectat com a compositor, Lidón, molt arrelat a la tradició ibèrica, fou esmentat per Hilarión Eslava en els seus tractats de composició.

Per tancar el concert, la intèrpret ens oferirà, de nou, una «Batalla». Reusenc de naixement, Antoni Martín i Coll fou, a més de membre de l’Orde Franciscana, un reconegut organista. Passà la seva vida conventual a Alcalá de Henares i Madrid, on es conserva la seva obra com a compositor i, sobretot, com a recopilador de música. L’any 1709 compilà a la col·lecció Ramillete oloroso: suaves flores de música para órgano, obres escrites per ell mateix. Les batalles, un gènere molt en voga des de mitjan segle XVI fins a principis del segle XVIII, descriuen una lluita hipotètica, partint d’una sèrie de clixés, com ara la imitació de trompetes, timbals, tocs de corneta, etc. La «Batalla» que sentirem aquest vespre és una obra que presenta aquests trets característics, propis del seu gènere, de manera molt estilitzada.