Concert a l’església de Santa Maria de Vallmoll

D’autor desconegut i datat entre els segles VIII i IX, l’himne per a les vespres de les festivitats marianes Ave Maris Stella ha estat una font d’inspiració i base per a molts compositors al llarg dels segles, gràcies a la seva utilitat litúrgica. Girolamo Frescobaldi —qui, entre altres càrrecs, fou organista a Sant Pere del Vaticà— presenta, en aquesta col·lecció impresa el 1637, quatre versets que s’interpreten alternativament amb l’himne cantat. A partir d’elements característics de la melodia, construeix petites miniatures contrapuntístiques d’elevada elaboració tècnica.

Des d’una Roma que viu l’apoteosi del barroc contrareformista, ens traslladem al nord transalpí, a la ciutat hanseàtica i protestant de Lübeck, a la Marienkirche. Fou allà on Dietrich Buxtehude exercí com a organista durant gairebé quaranta anys, fins a la seva mort el 1707, esdevenint una figura de referència per a tota una generació de músics, entre els quals destaca Johann Sebastian Bach. El preludi, segons els tractats de l’època, era una “simfonia composta ex tempore al teclat, per tal que, mentrestant, els instrumentistes afinassin llurs instruments”. Malgrat contenir passatges d’esperit improvisatori, el preludi de Buxtehude —que s’obre amb un característic toc de crida— presenta una estructura formal que, al llarg del segle XVII, es consolida: alternança entre seccions lliures i altres de rigorós contrapunt, com les fugues.

La melodia del coral alemany Von Gott will ich nicht lassen, sobre la qual Buxtehude compon un preludi de coral —pensat per introduir i inspirar el cant congregacional— és un exemple dels prolífics camins de transmissió musical a l’Europa dels segles XVI i XVII. Originàriament, era una cançó profana italiana que narrava la desgràcia d’una jove obligada a professar com a monja contra la seva voluntat, La monacha. Aquesta melodia, de bellesa captivadora, es va difondre sota un altre títol, La Monica. A la península Itàlica —inclòs Frescobaldi— molts compositors en feren variacions. A França, es convertí en un famós Noël (nadala), i a l’Alemanya protestant es va adaptar amb un text pietós que ha perdurat fins avui.

El preludi de coral sobre Vater unser im Himmelreich —la paràfrasi del Pare Nostre que Martí Luter incorporà el 1538 al seu Petit Catecisme—, compost pel turingià Georg Böhm, és una obra profundament meditativa dins de l’esperit del barroc luterà. Un acompanyament que recorda perfectament un conjunt de cordes i baix continu embolcalla la melodia del coral, altament ornamentada i gairebé irreconeixible, que podria ser interpretada, metafòricament, per un solista de vent o de corda.

El preludi de coral en forma de trio sobre la melodia Wo soll ich fliehen hin (traduït: “On puc fugir, car estic afligit per molts grans pecats?”) fou publicat —fet poc habitual dins la vasta producció per a orgue de Johann Sebastian Bach— en la col·lecció coneguda com els Sis corals de diferent mena, pensats per a ser interpretats en un orgue amb dos teclats i pedaler. Avui s’identifica pel nom del seu impressor, Johann Georg Schübler, a Turíngia. Aquesta col·lecció, datada després de 1748, fou revisada per un Bach ja malalt i gairebé cec.

D’un Bach ancià passem al jove compositor assedegat de coneixement. En la seva joventut, Bach reelaborà temes de fuga d’altres compositors per augmentar-ne la complexitat, com es pot veure a la fuga BWV 579, basada en una obra de Corelli. En aquesta peça, Bach hi afegeix més veus, episodis i contrapunt sofisticat, aconseguint una textura rica i densa, amb trets que s’apropen a l’estil concertant.

Zsolt Gárdonyi, fill del també músic Zoltán Gárdonyi, és un reconegut organista, compositor i professor hongarès-alemany. Va destacar des de jove com a intèrpret i creador, i ha desenvolupat una brillant trajectòria internacional com a concertista i docent. Aquesta ha estat reconeguda amb diversos premis, entre els quals destaquen el Premi de Composició de Baviera, un doctorat honoris causa i diverses distincions nacionals hongareses pel seu treball en l’àmbit de la música sacra.

Salvador Pueyo, a més de ser un dels impulsors del naixement del cicle Els Orgues de Catalunya, ara fa 45 anys, és un compositor prolífic amb obres per a piano, orgue, veu, música de cambra, simfonia, ballet i òpera. La seva Simfonia barroca ha estat interpretada més de 300 vegades arreu del món. Ha rebut encàrrecs i homenatges internacionals, amb destacades col·laboracions amb Montserrat Caballé i l’OBC. També ha estat pedagog i premiat per institucions tant nacionals com internacionals. La seva obra per a orgue Pensar, una meditació és una de les composicions d’autor català contemporani més valorades i interpretades.

El concert d’avui es clou amb un viatge sonor per Catalunya, travessant la costa i l’interior, mitjançant un recull de tres sardanes que evoquen paisatges, emocions i arrels. Dues d’aquestes peces estan estretament lligades a Sitges, tant per l’autoria com per l’esperit que transmeten. Una d’elles és la sardana Camperola, d’Eduard Toldrà. Composta en plena època del Noucentisme, sintetitza amb elegància els ideals d’ordre, claredat i harmonia propis del moviment, tot capturant amb sensibilitat el paisatge rural català i la seva essència lírica. Amb aquest tríptic de sardanes, el concert ret homenatge a la tradició musical del país.