El programa d’avui proposa un fascinant recorregut musical per la segona meitat del segle XVIII, un període de transició clau en què l’estètica del barroc tardà es dilueix per obrir pas a la claredat clàssica, l’estil galant i els primers esclats de l’expressivitat romàntica de l’Sturm und Drang. A través d’obres de compositors del Principat i alemanys, assistirem a la transformació de la música de teclat des de diferents racons d’Europa.

Comencem el viatge a l’emblemàtica Escola de Montserrat amb Anselm Viola, un dels grans mestres de l’Escolania. Viola, que va viure a cavall entre l’espiritualitat monàstica i els nous corrents estètics que arribaven d’Itàlia, ens ofereix en aquests Setze versets una mostra sublim de la música funcional litúrgica del seu temps. Escrits per ser interpretats de manera alterna amb el cant dels salms —el que es coneix com a alternatim—, aquests versets no són simples peces de farciment. En ells, Viola desplega una extraordinària saviesa contrapuntística i una gran riquesa melòdica.

Ens desplacem fins a la Barcelona de mitjan segle XVIII amb Francesc Mariner, que fou organista de la catedral de Barcelona durant gairebé quaranta anys. Mariner és una figura cabdal per entendre la transició cap al classicisme a Catalunya. La seva Tocata pastoril en fa major connecta directament amb la tradició de les escenes bucòliques de Nadal.

Nascut a Madrid, però format també a l’Escolania de Montserrat sota el mestratge d’Anselm Viola, Felipe Rodríguez va acabar exercint com a organista a la basílica de Montserrat de Madrid. Rodríguez és conegut sobretot per les seves sonates per a teclat, molt influïdes per l’estil de l’italià Domenico Scarlatti i del català Antoni Soler. La Sonata núm. 12 en do major és una mostra perfecta d’aquest estil refinat, rítmicament vigorós i ple de vivor. Amb una escriptura molt exigent i brillant, l’obra utilitza contrastos dinàmics ràpids, notes repetides i una gran claredat formal.

El concert ens porta finalment al nord d’Europa de la mà d’un dels compositors més enigmàtics, radicals i genials de la seva època: Johann Gottfried Müthel. Format breument al costat d’un J. S. Bach ja al final de la seva vida, i posteriorment influït de manera decisiva pel fill d’aquest, Carl Philipp Emanuel Bach, Müthel va acabar convertint-se en una llegenda de l’orgue i el clavicordi a Riga, on es va guanyar la fama de virtuós excèntric i misantrop. Aquesta singularitat es tradueix en un estil d’una llibertat aclaparadora: el Preludi i fantasia fugada en do major n’és un exemple perfecte. En lloc de la simetria clàssica, Müthel ens ofereix una expressivitat desbordant a través de canvis bruscos de dinàmica i d’una complexitat rítmica que porten l’instrument al límit. Müthel empra, a més, passatges a l’uníson d’estil gairebé teatral, així com contrastos dramàtics molt propis, tot fent aparèixer, per exemple, un moviment lent de caràcter fosc i menor enmig de l’estructura general en do major. Amb aquesta obra, Müthel no només ret homenatge a la tradició contrapuntística dels seus mestres, sinó que es converteix en el prototip del Sturm und Drang musical, anticipant la llibertat formal i l’emoció desfermada del romanticisme.